dilluns, 21 de desembre del 2009

LA DECADÈNCIA (II)

Aquí deixem l'enllaç a Calaméo per la segona part del treball "La Decadència":
http://www.calameo.com/books/000107689fdc9075ffd1a

dimarts, 15 de desembre del 2009

LA DECADÈNCIA (I)

Aquí deixem l'enllaç del treball:

LA DECADÈNCIA (I)

divendres, 20 de novembre del 2009

Tirant lo Blanc

AMOR I PARELLES

Tirant i Carmesina: Aquest amor comença des de el moment en que Tirant veu a carmesina i s’enamora d’ella. Mes endavant Tirant es declara a Carmesina diguen-li que qui ell estima es troba dins d’una caixa que al obrir-la Carmesina descobreix que era un mirall i que això vol dir que Tirant estava enamorat d’ella. Resulta que Carmesina també esta enamorada d’ell. Desprès de la batalla dels turcs Tirant y Diafebus entren per la nit en la cambra de les donzelles. Diafebus no respectava la castedat de Estefania però en canvi Tirant si que la respectava tot i que intentava ficar-li la mà per sota de la falda i Carmesina no li deixava.

En la seva segona trobada eròtica Plaerdemavida ho planifica tot perquè Tirant vegi els tocaments que Plaerdemavida fa a Carmesina i desprès porta a Tirant al llit de Carmesina i Tirant comença a acariciar el cos de la princesa mentre ella creu que es Plaerdemavida.

Desprès d’un cert temps Tirant i Carmesina es casen en secret. Tenen algunes troballes mes i entre mig la Viuda intenta enganyar a Tirant fent-li creure que Carmesina li esta enganyant amb un altre.

Finalment Tirant aconsegueix fer l’amor amb Carmesina i casar-se amb ella oficialment.

Ella té 14 anys mentre que ell en té 27.

Es un amor virtuós ja que es Tirant qui en tot moment pren la iniciativa.

Estefania i Diafebus: En aquest cas no es ell qui pren l’iniciativa sinó ella. Tots dos es declaren i desprès d’això es casen en secret. La nit en que Diafebus i Tirant entren en la cambra de les donzelles en la nit en que Diafebus arravata la castedat de Carmesina. Carmesina al començament si que volia però més endavant se’n panadeix i li demana que pares però ell no li fa cas i continua. Finalment es casen a la cort.

Aquest es un amor viciós perquè és ella qui pren la iniciativa.

Ricomana i Felip: Felip el príncep de França se’n va amb Tirant cap a Costantinoble però abans d’arribar paren a Sicília i allà Felip coneix a Ricomana de qui s’enamora a primera vista i ella també d’ell. Felip és una mica beneit però Tirant sempre intenta ajudar-li. Ricomana no te clar si casar-se amb ell així que fa una prova final en la qual Felip a d’escollir entre un llit luxós o un llit pobre, depèn de quin escolli Ricomana es casarà amb ell o no. Finalment Felip escull el luxós i ell i Ricomana es casen.

Aquest amor és un amor profitós perquè ella vol casar-se amb ell per conveniència.

L’emperadriu i Hipolit: Aquest amor es en secret ja que l’emperador no pot saber res d’això. L’emperadriu té molta més saviesa sobre l’amor ja que és molt més gran que ell i en moltes ocasions li anomena fill perquè li recorda al seu propi fill. Ella i l’Hipolit fan tota mena de jocs amorosos sense que l’emperador s’assabenti de res.

Aquest amor és un amor viciós perquè és ella qui pren la iniciativa.

El cavaller Espèrcius i la seva dama: Aquest amor és un amor profitós perquè ell es queda amb tot el tresor que li dona ella.

TIRANT LO BLANC I L'AMOR

INTRODUCCIÓ

La novel·la cavalleresca és el génere narratiu que va néixer a França durant en el segle XV partint dels llibres de cavalleria, però presenta les següents diferències més definides:
  • Trets originals: els fets volen expressar la realitat, són versemblants i lògics.
  • L’acció té lloc en indrets coneguts i localitzables, en un temps pròxim i inmediat, amb la presència de personatges històrics.
  • La profunda psicologia dels personatges, on el concepte de l’amor varia totalment

L'AMOR CAVALLERESC

En les novel·les cavalleresques, l'amor és més humà i natural. Per això quan en Tirant, s'enamora a primera vista de la Carmesina, se sent tímid, angoixat i no sap com declarar-se. L'enamorament que senten els cavallers en tot moment surt d'una atracció física i és molt més versemblant que la passió que es desperten en els cors del protagonistes de les novel·les de cavalleria. De fet, l'enamorament a les novel·les cavalleresques es descriu a través del diàleg que mantenen els personatges, i no de manera poètica, com passa en les altres, i surt d'un joc divertit de seducció i no com un fet tràgic.
Recreació a l’Aixada d’un mercat medieval amb les seves justes.Aquest és el nou concepte d’amor que s’estableix, tant entre les parelles de la ficció com de la realitat. Aquesta nova mentalitat es “difon” gràcies als medis de comunicació d’aquella època: els trobadors i les trobairitz.

TROBADORS I TROBAIRITZ

En l’època dels trobadors, el nom de poeta només designava els qui componien versos en llatí. Els trobadors, en canvi, utilitzaven el provençal.

Les trobairitz eren trobadores que cantaven als senyors i a d’altres trobadors. Combinaven el lirisme amb referències directes a l’amor carnal.

Els seus ideals els expressaven amb l’amor cortès a través de diferents temes i subgèneres. La idea bàsica, però, era la concepció de l’amor com a lliurament i obedència a la persona estimada, elogiades totes dues en els versos que escrivien.


COMPARACIÓ DE LA BELLA AGNÈS AMB LA PRINCESA CARMESINA COM A OBJECTES DE DESIG.

La bella Agnès


Les virtuts que la bella Agnès posseeix són la seva generositat, la seva bellesa que ressalta comparada amb les altres dames i la seva elegància.
L’expressió que les resumeix a totes a elles és aquesta, “com en totes aquelles altres virtuts que es deixen reconèixer en un cos més angèlic que humà".


Carmesina
Com va dir Andreu el Capellà a finals del segle XII "l'amor és una passió que comença amb la contemplació de la bellesa de l'altre sexe"
L’amor comporta bellesa. Un primer pas és la mirada del enamorat que és la forma d’expressar desig i quan no es correspost es pot anar transformant en un patiment, i l’amor es va convertint en una malaltia, que comporta un grau elevat de sofriment. pot ser una passió que al final és pot arribar a convertir en una malaltia. Tot aquest procés és el que Tirant sent per Carmesina en veure-la: es víctima d'un amor virtuós, ara per la qual anira fins la fi del món. Atenent-nos a la definició donada, la primera mirada de Tirant queda penjat de la seva bellesa física, en especial la del seus pits.


CONCEPCIÓ DE L'AMOR A TIRANT LO BLANC
A la novel·la escrita pel valencià Joanot Martorell es desenvolupen diversos tipus d’amor medieval:

  • Amor virtuós: El senyor de les Vilesermes s’enutja amb Tirant per la seva osadia de prendre-li el fermall a la bella dama Agnès. La seva gelosia revoca a què ell, des de la seva adolescència, ha estimat la seva dama. Aquests dos cavallers són capaços de lliurer justes, batalles i danses pe aquest amor tan virtuós. És el més semblant a l’amor que manifestaven els trobadors, abans explicat.

Amor viciós. Tot i que aquesta manifestació d’amor es duu a terme per inciativa d’ella, en aquest cas és a l’inrevés: Diafebus pren a Estefania i Tirant lluita pel seu salconduit d’amor envers Carmesina, tots tos ells per obtenir tot el plaer que es pugui de la persona amada. En cap moment es tracta d’un amor profitós, ja que els dos cosins tenen ben clar que no estimen per l’ascenció social o econòmica sinó perquè com molt bé diu Tirant, ell “ama”. També podem afirmar que es tracta d’amor virtuós ja que els dos virtutosos i gentils cavallers elogiaran les seves estimades.


L'AMOR DE CARMESINA: L'AMOR DE LLUNY

Aquest amor és un amor idealitzat: l’enamorat no coneix físicament la persona de la qual està enamorada, o si la coneix no ha parlat amb ella. S’enamora per les virtuts que es diuen d’ella. Aquesta mena d’amor és el que sent Carmesina quan s’enamora de Tirant. Ella no el coneix: són les paraules de Diafebus qui l’acaben convencent del seu amor pel cavaller.

Jaufré Rudel, un trobador del s. XII, representa aquest amor en sis poemes seus. En ells canta l’amor de lluny per la seva enamorada, la comptessa de Trípoli.
Després de la mort de Jaufré, la comptessa, plena de dolor, es va fer monja. Aquesta castedat per part de la dama simbolitzava la fidelitat cap al trobador i el seu profund amor per ell. Carmesina, com ella, s’en va a un monestir pensant que Tirant havia mort en el naufragi del vaixell en el que viatjava. Aquesta similitut demostra la versemblança de la novel·la de Tirant lo Blanc: Martorell narra fets extrets de la vida real.
L’amor de lluny o platònic, en l’actualitat, el podem observar en l’admiració desmesurada de les fans de molts artistes, sobretot joves. Elles, o ells, en realitat no els coneixen, però afirmen el seu amor incondicional per aquella persona com si en realitat la coneixessin.


RELACIONES MÉS REEIXIDES?


L'AMOR SEXUAL


En la novel·la de Tirant lo Blanc, l’erotisme és un del factors més enfatitzats. En el s.XV hi havia un clar masclisme per part dels homes en les relacions sexuals. No importava el plaer i el benestar de la dona: l’únic que per ells comptava era la seva satisfacció. Quan la dona s’oposava a mantenir relacions sexuals, no era escoltada i se la tractava de manera violent. En aquest cas, l’amor no era consumit d’una manera gaire feliç. Aquesta situació la podem obsevar en les relacions entre Estefania i Diafebus i Tirant i Carmesina.
  • Amor sexual entre Estefania i Diafebus.
    En les seva relació queda palesa l’actitut que pren Diafebus per tal d’aconseguir el seu objectiu: Estefania no pot soportar el dolor que li provoca l’acció de Diafebus i ell li tapa la boca per fer-la callar. És una actitut completament egoista i que contrasta amb l’amor que senten l’ un per l’altre. Estefania acava rendint-se a la voluntat del seu marit, planyent-se de lo desafortunada que es sent.
  • Amor sexual entre Tirant i Carmesina.
    En aquest amor es segueix la mateixa estructura que en les relacions sexuals entre el Conestable i Estefenia: Carmesina no vol perdre la seva virginitat però Tirant fa cas omís de les seves peticions (“no sigueu cruel”, “no tindreu pitat de mi?”) i duur a terme l’acte sexual fins al final.

    En aquest amor forçat, es justifica l’actitut de l’home amb l’idea de que la dona li agradava ser un objecte d’agressió sexual. L’autor de Tirant lo Blanc ho mostra amb les paraules d’Estefenia: “I, com més em planyo de tú, més fort t’estimo”. Aquesta ideologia masculina era rebutjada per Cristina de Pizan, una escriptora del s. XIV-XV que criticava l’idea de que a una dona li poguès agradar ser violada.

Tot i així, la dama no sempre s’oposa a l’acte sexual, com és el cas de l’Emperatriu amb Hipòlit.

  • Amor sexual de l’Emperatriu i Hipòlit.
    L’amor entre aquests dos personatges és bàsicament així, sexual. En una ocasió, la que s’esmenta en el fragment que fa referència al seu amor, Hipòlit consegueix està amagat fins a una setmana a l’habitació de la dama. Aquest amor, però, té ressonàncies incestuoses: a l’Emperatriu, Hipòlit li recorda al seu fill mort. Ho podem comprovar quan esmenta el fals somni que ha tingut en el qual el seu fill li besa les mamelles, tal i com ho havia fet Hipòlit.

Joanot Matorell fa un ús metafòric del llenguatge militar a l’hora de narrar aquestes relacions. L’acte és la lluita (“lliça”) que duen a terme ambdós enamorats en una habitació, metafòricament un camp clos.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Exercici tòpics.

Poema 1
1. Tòpics literaris:
- Carpe diem (“De nuestra vida gocemos/ El rato que la tenemos”, “Comamos hoy y bebamos que mañana moriremos”).

2. Figures retòriques:
- Hipèrbaton (“de nuesta vida gocemos” = gocemos de nuestra vida)

Poema 2
1. Tòpics literaris:
- Fugit irreparabile tempus (“ coged de vuestra alegre primavera/ El dulce fruto antes que el tiempo airado/ Cubra de nieve la hermosa cumbre”)

2. Figures retòriques:
- Epítet (“alegre primavera”, “dulce fruto”, “hermosa cumbre”)

Poema 3
1. Tòpics literaris:
- Comtemtus mundi (“La del que huye del mudanal ruïdo”).

2. Figures retòriques:
- Ironia (“Qué descansada vida/ La del que huye del mundanal ruïdo”)
- Hipèrbaton (“Los pocos sabios que en el mundo han sido” = Los pocos sabios que han sido en el mundo).


Poema 4.

1. Tòpics literaris:
- Fugit irreparabile tempus (“curta es la vida”, “I allò (…) no serem prou capaços de dir-ho amb paraules tu i jo”);
- Carpe diem (“Correm, festegem avui encara el plaer”).


2. Figures retòriques:
- Metàfora (« Car plens són els cors » = Car ens sentim vius).

Poema 5.
1. Tòpics literaris:
- Contemptus mundi (“Sòrdides ànsies”, “Què tants esforços per tan curta vida?”).

2. Figures retòriques:
- Personificació (« Per què dins terres que altre sol fecunda/ Viure voldríem?).
- Pregunta reòrica (“ Què tants esforços per ta curta vida”, “Per què dins terres que altre sol fecunda/ Viure voldríem)”, “Qui, deixant la patria,/ fuig de si propi?”).


Poema 6.

1. Tòpics literaris:
- Beatus Ille (« Un verd pradell ben ple de flors/ Un riu que banyi l’herba pels voltants/ Un ocellet que de l’amor vessi els plants/Aquieta millor els nostres ardors »).

2. Figures retòriques:
- Anàfora ( “Un verd pradell(...)”, “Un riu que banyi(...)”, “Un ocellet(...)”).
- Polisíndeton (« Places I temples I edificis grans »).


3. Peràfrasi:
El poema 6 diu, amb altres paraules, que es millor viure envoltat de la senzillesa de la natura que de la riquesa i el poder, causes de moltes desgracies.

Poema 7.
1. Tòpics literaris:
- Locus amoenus (“I s’acontenta tot respirant l’aire nadiu.”, “A qui la vacada dona llet, i pa els camps.”)

2. Figures retòriques:
- Anàfora (“A qui” en el versos 5 i 7).
- Paradoxa (“Foc a l’hivern”).

Poema 8.
1. Tòpics literaris:
- Contemptus mundi (“Per lo golfo d’est món corrent Fortuna /Anant amb vents contraris navegant /I trobam-nos molt baix arrastrant.”)

2. Figures retòriques:
- Enumeració (“Delits, riqueses, honres, majestats”)
- Metàfora (“Pensant tenir los peus sobre la lluna.”)


3. Peràfrasi:
Aquest poema fa un menyspreu del món i explica que aquest sempre està en contra nostre i que vivim enganyats pensant que ho tenim tot però en realitat no tenim res que sigui suficientment important.

Poema 9.
1. Tòpics literaris:
- Ubi sunt (“ On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?”)

2. Figures retòriqures:
- Interrogació retòrica (“”Què has fet de ta senyera?/ On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?”)

3. Paràfrasi:
Aquest poema ens explica que la ciutat de Barcelona necessita un canvi perquè torni a ser com abans.


Poema 10.


1. Tòpics literaris:

El tòpic literari que trobem en aquest poema seria Sic transit gloria mundi, ja que fa referència a la fugacitat dels béns materials en una vida tan curta.


2. Figures retòriques:

Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,

tot és efímer, tot és en va.

Què en treu l’home

De tots els treballs


Amb què s’afanya sota el sol? (Interrogació retòrica)


3. Paràfrasi:

La paràfrasi que hem interpretat és que, segons un tal Cohèlet, l’home es passa (més be malgasta) tota la seva existència treballant durament per obtenir mèrits quan la vida és tan curta que no li fa cap profit.



Poema 11.


1. Tòpics literaris:
El tòpic literari més adient a la composició és Descriptio puellae, ja el poema en si només tracta de la descripció física d’una noia a través de símils i metàfores que realcen les seves qualitats.

2. Figures retòriques:
Les figures retòriques que hem trobat són:
- Anàfora en els primers dos versos ja que repeteix “Que n’ets, de bella,”
- Comparacions en els versos
- 5 i 6: Compara l’espessor del ramar d’ovelles amb la del seu cabell blanc o molt ros, arrissat sembla.
- 15: Transmet que el seu coll és molt llarg.
- Metàfores gairebé durant tot el poema: en els versos
tres: Els seus ulls són blau grisós
set: La blancor de les seves dents
onze: Destaca el vermell dels seus llavis
dotze: Remarca com el li crida l’atenció la seva boca.
tretze: La forma de les seves galtes
- Sinècdoque en els versos nou i deu: en el primer esmenta el tot per la part mentre que a l’altre la part del tot, referint-se en tots dos al ramat d’ovelles.
- Paral·lelisme al llarg del poema entre els versos cinc i set.


Poema 12

1. Tòpics literaris:
- Fugit irreparabile tempos (“ ¿Qui tindrà mai fermança ni penyora/ de l’endemà ? », « Qui sap si vers la delejant bandera/ em cridaran trompetes matinals ? »).
- Carpe diem (« Ara és el temps »).


2. Figures retòriques:
- Preguta retòrica (“ ¿Qui tindrà mai fermança ni penyora/ de l’endemà ? »)
- Comparació (« potser l’afany d’aquesta nit d’estiu/ com una flor dins una mà distreta/ caigui en el riu”).